‘La modista’ és una pel·lícula tan interessant com desconcertant. L’inici que narra l’arribada de la protagonista, la modista del títol (convincent, un cop més, Kate Winslet) a l’espai en que transcorrerà l’acció, un petit poblet enmig del no res a Austràlia, ens evoca, tant per l’excel·lent fotografia com per la també aconseguida banda sonora, al gènere del western. A partir del retrobament amb la seva mare, una Judy Davis en estat de gràcia (la millor interpretació de la seva carrera), i el nou contacte amb els surrealistes habitants del poble el film es converteix en una comèdia negríssima.
Les diverses situacions que se succeeixen són tan inversemblants com hipnòtiques, cada personatge és més estrany que l’anterior i aquest fet provoca que l’espectador no perdi l’atenció en cap moment. Farcida de moments brillants, especialment aquelles escenes en que comparteixen pantalla mare i filla o les del personatge d’Hugo Weaving, alterna els flashbacks sobre l’origen de la raó per la qual la modista va haver d’abandonar el poble.
Amb una acurada ambientació, direcció artística i sobretot vestuari, en el seu tram final el guió pren un aire dramàtic, justificat per les diverses revelacions que es coneixen sobre els diferents personatges, que, si bé no desentona, pot arribar a desprendre la sensació de resultar un pèl excessiu.
En definitiva, ‘La modista’ és una proposta realment diferent i encertada. Una molt agradable sorpresa.