El retorn del personatge de la momia ens obliga a comparar-la amb la darrera aproximació cinematogràfica del clàssic de cinema de terror en la trilogia protagonitzada per Brendan Fraser formada per les entretingudes ‘The Mummy’ (1999) i ‘The Mummy returns’ (2001) i la més fluixa ‘The Mummy: la tumba del emperador Dragón’ (2008). Aquella trilogia era una aposta clara pel cinema d’aventures clàssic, en la línia del mític Indiana Jones, amb encertades dosis d’humor. Per contra, aquesta nova versió resulta una aproximació en clau seriosa al personatge, amb una profunditat exagerada, uns desafortunats i forçats tocs còmics, que resulten ridículs, i amb diverses referències a l’anterior trilogia: els flashbacks explicant l’origen de la maledicció de la princesa Ahmanet (els millors moments del film i que reclamen més metratge sobre l’antic Egipte), la cara que es forma a la tempesta de sorra o el llibre dels morts del film de Fraser que ara serveix per parar un dels perseguidors de Jenny.
La història aquí és testimonial, l’aparició del personatge del títol (una Sofia Boutella que resulta la millor del repartiment amb diferència) és només el pretext per presentar-nos la lluita entre el bé i el mal que dur a terme l’organització liderada per l’inconsistent Henry Jekyll (pobre Russell Crowe), acompanyat per l’arqueòloga Jenny (absolutament inexpressiva Annabelle Wallis), en la que es veu immers Nick (un Tom Cruise que repeteix el rol de personatge d’acció en el que s’ha acomodat els darrers anys i del que trobem a faltar el risc i les grans interpretacions que ens va oferir anys, molts ja, enrera). El guió és tan pobre que fins i tot es permet estalviar-se oferir-nos el moment en que es coneixen els dos protagonistes, Nick i Jenny, explicant la trobada posteriorment malgrat que aquest fet tingui rellevància en l’inici de la trama i l’arribada a la tomba/presó.
Tot i que tècnicament està força aconseguida (so, efectes de so i efectes visuals), la seva notable factura no amaga les seves carències: un fons pràcticament inexistent que dóna al conjunt, personatges inclosos, una superficialitat alarmant. Si vol continuar amb el seu ‘Dark Universe’, l’estudi Universal haurà de prendre un altre rumb i canviar totalment la perspectiva de la proposta ja que, si continua en la línia d’aquest primer film, va directe al fracàs.