Ja en els primers fotogrames de localització de l’espai on transcorrerà tota la trama d’aquesta adaptació de la primera novel·la d’ A.J. Finn veiem en una televisió imatges del clàssic d’Alfred Hitchcock ‘La ventana indiscreta’, tota una declaració d’intencions: la premisa argumental de l’obra del mestre del suspens és la base d’aquest altre film però el resultat no li fa ni ombra: ens trobem davant d’un fallit thriller de sèrie B.
Resulta tan incomprensible com desconcertant que una proposta amb aquest repartiment resulti tan desafortunada: la omnipresent Amy Adams, que no desperta la més mínima empatia en cap moment, un histriònic Gary Oldman, els testimonials Anthony Mackie i Jennifer Jason Leigh i una Julianne Moore que només amb una seqüència en té prou per ser la millor de l’estoll de protagonistes (el seu cara a cara amb Adams és la millor escena de la pel·lícula i provoca que esperem més minuts de metratge del seu personatge). És ben cert que l’apartat artístic resulta alarmantment pobre però el gran problema és que el seu guió tampoc no dóna per a més. En cap moment se’ns explica l’origen de l’agorafòbia del personatge, l’entrada en contacte amb els seus veïns és tan forçada com poc creïble: fill, mare i posteriorment pare (no és gens habitual aquesta relació d’entrada amb els veïns de l’edifici del davant), la investigació per part de la protagonista massa fàcil i, per si no en teníem prou, ens esperen dos girs de guió: un primer acceptable i el segon ja sense sentit, afegint un despropòsit més al desgavell general.
Resulta sorprenent, i francament decepcionant, que un director amb la solvència de Joe Wright signi un desastre d’aquestes característiques. Sense cap dubte, el pitjor treball de la seva filmografia.