El darrer film de Gina Prince-Bythewood és una pel·lícula perfecta, aconseguint una fita realment difícil: combinar un estil de cinema clàssic, propi de l’ època daurada de Hollywood, amb el feminisme més actual.
El pròleg ja ens avança el que ens espera: unes seqüències d’ acció dures i sense concessions per donar pas a la mostra de l’ estil de vida de les amazones ajoies, a través de la jove Nawi (excel·lent debut a la gran pantalla de Thuso Mbedu), una jove que començarà a entrenar-se per enrolar-se en les seves files (un tram que evoca al clàssic ‘Espartaco’) en que tindrà els bon consells d’ Izogie (sòlida Lashana Lynch) sota l’ atenta mirada de la dura Nanisca (brillant com sempre, Viola Davis), la general d’ aquest escamot (que podríem comparar als soldats de la popular ‘300’ però en versió femenina o a les guerreres de l’ illa de Temyscira de Wonder Woman), mentre que els seus pocs partenaires masculins no estan a la seva alçada. S’ ha de destacar la seva factura tècnica, el seu muntatge, so i la seva preciosa fotografia; el seu treball d’ambientació amb uns aconseguits vestuari i direcció artística; i la seva vibrant banda sonora, obra de Terence Blanchard i Lebo M. El film té un ritme dinàmic i un guió, a part de l’ originalitat de la natura de les seves protagonistes, senzill i amb un plantejament i estructura estàndar que mantenen l’ espectador pendent en tot moment d’ allò que succeeix en pantalla: ja sigui en les escenes més contemplantives com en les més trepidants; uns combats i lluites certament potents, donant com a resultat una pel·lícula rodona.
‘La mujer rey’ és una grandíssima proposta; un clàssic instantani de visió obligada. Probablement ens trobem davant la millor pel·lícula de la temporada. Un film absolutament imprescindible.