‘La novia’ és una proposta visualment molt potent (merescudíssima nominació al Goya a la millor fotografia), realment hipnòtica i espectacultar. El problema és que aquesta força visual, molt ben acompanyada per una aconseguida banda sonora, resulta excessivament pobre en el seu interior.
Tot i tractar-se d’un text de Federico García Lorca, el guió no deixar de ser un ‘simple’ triangle amorós; trama que hem vist en masses ocasions i que no aporta res de nou. El tres vèrtexs de la història no hi ajuden: tot i l’entregat treball de la seva protagonista, Inma Cuesta, es veu massa sola i poc, o gens, acompanyada per un Asier Etxeandia que, una vegada més, és incapaç de transmetre absolutament res i un Álex García totalment inexpressiu al llarg de tot el metratge. És una proposta en que destaquen les seves secundàries, Ana Fernández i Leticia Dolera capten tota l’atenció cada vegada que apareixen en pantalla i per sobre de tots una gran Luisa Gavasa (encertada nominació al Goya) que resulta el millor del film amb diferència.
Un ritme massa lent, un abús de les imatges oníriques i els dos homes de la trama central provoquen que la pel·lícula, tot i els seus ajustats 96 minuts, es faci llarga i acabi cansant a l’espectador. En aquesta ocasió una imatge no val més que mil paraules.