L’aspirant noruega a l’oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa (una nominació excessiva) és una proposta sòlida i molt interessant: una notable radiografia personal d’una noia (una omnipresent Renate Reinsve que recorda a l’actriu Dakota Jonhson) que pateix la crisi dels 30 i reflexiona sobre com és i com vol que sigui la seva vida.
El millor del film és el seu guió (aquesta sí merescuda nominació), estructurat en dotze capítols més un pròleg i epíleg que narren les diferents etapes de la seva perduda protagonista. Els diferents capítols reflexen els diferents estats pels que passa Julie, les seves aspiracions laborals, la maternitat, la parella, les seves relacions familiars… destacant especialment el titulat ‘Cuernos’ (el més natural de tots) o el ‘Todo llega a su fin’ (el més emotiu), alguns amb tocs del cinema del mestre Woody Allen, d’altres amb apunts surrealistes i en general tots amb un to molt propi del cinema francès. Tot i que el seu guió és profund i brillant té un gran handicap; el seu ritme. És ben cert que certs diàlegs requereixen silencis i espais per assimilar el que està passant amb els dos homes que marquen la vida de Juli: Aksel (Anders Danielsen, el millor del trio amb diferència) i Eivind (pla Herbert Nordrum), però es recrea innecessàriament en certs passatges, alguns dels capítols resulten fins i tot prescindibles, provocant un gran desgast en l’espectador que arriba als darrers capítols certament esgotat i desitjant veure en pantalla el rètol que anunciï l’epíleg.
‘La peor persona del mundo’ és una intimista proposta no apta per a tots els públics; és una pel·lícula especial que necessita un temps de reflexió posterior perquè l’encertat missatge i les seves diverses preguntes plantejades vagin aflorant i provoquin l’anàlisi de l’espectador.