El pròleg de l’adaptació cinematogràfica de l’obra d’Albert Sánchez Piñol evoca inevitablement als clàssics d’aventures de les novel·les de Julio Verne; amb l’arribada a la inhòspita illa (mostrada amb una preciosa fotografia) en que transcorrerà l’acció del protagonista (fluix David Oakes) i el seu primer encontre amb el seu únic habitant, humà (Ray Stevenson, el millor del film). Ja a la primera nit descobrirà les estranyes criatures marines (excel·lent el treball de maquillatge i caracterització amb una irreconeixible Aura Garrido) que, aprofitant la foscor, visiten el paratge.
Després d’aquesta visita es produeix la reunió dels dos personatges i pateixen un nou atac nocturn. A partir d’aquí, la intensitat i el ritme de la proposta decauen considerablement i el film passar a ser reiteratiu: de dia els xocs dels dos humans amb la criatura Aneris com a testimoni, i cada nit una nova visita al far. Així transcorre la trama en que només evoluciona un personatge: el nouvingut, que està en constant contradicció, mentre que l’habitant del far es manté pla durant tot el guió. Els 101 minuts de metratge es fan llargs i desprenen una sensació de repetició que s’acaba transformant en cansament i avorriment, de manera que quan arribem a l’epíleg, en que es torna a iniciar el cicle, l’espectador no presta la més mínima atenció ja que ha desconnectat fa força minuts.
En definitiva, ‘La pell freda’ és una adaptació fallida que no aprofita una interessant base argumental i acaba resultant massa fàcil i pobre. Una llàstima.