James DeMonaco, després d’escriure i dirigir la trilogia ‘La purga,’ cedeix ara la seva cadira darrera de la càmara a Gerard McMurray, en la que és la seva segona pel·lícula, que se’n surt amb nota. Després de la claustrofòbica carta de presentació de la saga a la inquietant ‘La purga’, obrir-se a l’exterior a ‘Anarchy’ i afegir-hi un alicient clarament polític a la més fluixa ‘Election’, ens trobem ara davant de la preqüela: l’origen d’aquesta macabra tradició i com es va desenvolupar per primer cop.
El rerefons resulta certament interessant. Quines són les causes socials i polítiques que porten a aquest ‘experiment’, no per casualitat situat en un dels barris més humils i marginals de New York, i com es manipula la seva població perqué hi participi ‘activament’. Moltes són les coincidències que hi podem trobar amb els actuals EEUU de l’era Trump. Més enllà de la seva aparença de film de terror, que ho és gràcies als seus encertats i calculats cops d’efecte, ‘La primera purga’ és un al·legat polític i social; tret que ja era present en l’original i que s’ha anat manifestant amb més claredat a cada entrega. La manipulació del poder, la necessitat, el desencant de la població, la frustració i com anuncia un polític ‘la mort del somni americà’ durant el pròleg del film; probablement el millor tram del metratge en format d’informatiu constant amb les diverses reaccions, opinions, posicionaments, anàlisis i preparació del macabre esdeveniment.
Si la saga mostrava símptomes d’esgotament en l’anterior entrega, aquesta preqüela insufla vida a la franquícia i obre la porta a continuar-la amb una nova preqüela: la primera purga a nivell nacional…
