L’origen teatral del guió de ‘La punta del iceberg’ és més que evident. La pel·lícula transcorre en diversos despatxos i en diferents entrevistes de Sofía (omnipresent Maribel Verdú) amb diversos directius d’una gran multinacional, destacant especialment la química amb Carmelo Gómez, les dues amb Fernando Cayo (que obren i tanquen la jornada laboral de la protagonista) i la fragilitat de Bárbara Goenaga.
El fet de tractar-se d’una òpera prima només es nota en moments molt puntuals del metratge però en general la direcció és sòlida. Tot i tractar-se d’un format difícil, per la manera com coneixem l’entrellat del funcionament de l’empresa, les diferents relacions entre els treballadors i les seves vivències personals, la pel·lícula manté força bé el ritme aconseguint que l’espectador empatitzi ràpidament amb la seva protagonista: ella va sortir del lloc que ara investiga, com veiem en la seva primera aparició en pantalla no està tan lluny dels personatges als que no tolera i ella mateixa tampoc té la consciència tranquila.
‘La punta del iceberg’ és una interessant reflexió sobre l’actual estat del món a l’empresa, colpejat per la crisi, en que les persones no tenen cap valor: només importa el seu rendiment per tal de complir projectes en el plaços indicats per tal de satisfer els balanços de resultats i els índex borsaris. Una proposta força interessant.