Després del seu periple a Hollywood, el cineasta J.A. Bayona torna al cinema espanyol amb una proposta rodona: el seu millor treball, junt a la també catastròfica ‘Lo imposible’ (2012).
L’ any 1993 Hollywood va rodar un film de la tragèdia dels Andes, ‘Viven’, però aquesta nova versió la supera sobradament: ens trobem davant d’ una proposta molt més propera, realista i creïble gràcies, principalment, a un entregat repartiment que resulta absolutament veraç. Si l’ apartat artístic és més que notable, la seva factura tècnica és excel·lent: els potents efectes visuals (intensos l’ accident inicial i la sepultació del temporal), el muntatge (que equilibra les seqüències més trepidants amb les més íntimes), la preciosa fotografia o el maquillatge (que mostra perfectament el desgast que el pas dels dies provoca en l’ estat dels cada cop més desesperats supervivients), tot envoltat per una aconseguida banda sonora, obra del compositor Michael Giacchino, que resulta tan acurada com oportuna i, un nou encert, molt mesurada: apareix en moments molt concrets ja que el silenci de la soledat en les muntanyes és un personatge més, i poderós, de la trama. Bayona, gràcies a un guió molt sòlid, construeix un relat tan dur com cru però de manera molt intel·ligent fuig dels passatges més escabrosos de l’ odissea i se centra en el transcurs dels dies, les dificultats extremes i la força i coratge del grup de joves atrapats en aquest infern fred i blanc.
‘La sociedad de la nieve’ és una proposta que atrapa l’ espectador, incapaç de desviar la seva atenció en cap moment: ja desde l’ aterrador impacte inicial el 12 d’ octubre fins arribar a la seva fi el 22 de desembre. Una grandíssima pel·lícula, absolutament imprescindible.