Després de la seva intensa i notable òpera prima, El desconocido, Dani de la Torre ens ofereix un altre gran film: una proposta d’època ambientada a la Barcelona dels anys 20′, una situació i una temàtica que l’allunya de la resta de l’actual cinema espanyol. Una pel·lícula tan arriscada i diferent com rodona.
Tot funciona a ‘La sombra de la ley’; des d’un acuradíssim treball d’ambientació, vestuari, direcció artística i banda sonora, fins a la seva excel·lent factura tècnica amb una preciosa fotografia, un muntatge amb diversos moments brillants (el pla seqüència de l’arribada a l’Eden o l’impressionant travelling circular al voltant de la baralla al cotxe) així com uns efectes visuals que ens ofereixen unes imatges precioses d’una ciutat en construcció. El guió aconsegueix situar-nos molt bé a l’època (poc explorada al cinema espanyol) mostrant les dues cares d’una Barcelona encisadora pels més rics, i/o corruptes, i dura per la classe obrera lluitant pels seus drets, una classe obrera divida en dues faccions: la pacífica i la favorable a la revolta armada.
Enmig del caos, tenim el protagonista, Aníbal Uriarte ‘el basc’ (sòlid, com sempre, Luis Tosar però menys intens que en altres ocasions) un personatge que no és allò que sembla i que se les arreglarà per entrar en contacte amb tots els grups: policies corruptes i no corruptes, empresaris mafiosos, anarquistes violents i obrers pacífics, en un autèntic equilibri per la corda fluixa per tal de resoldre el macguffin plantejat al pròleg durant l’assalt al tren. Al seu voltant hi trobem una sèrie d’intèrprets solvents i convincents dels que destaquen especialment una Michelle Jenner en un dels seus personatges més diferents de la seva filmografia i sobretot un enorme Ernesto Alterio, acaparant la pantalla en cada aparició del seu odiós personatge.
Ens trobem davant d’una pel·lícula que ho té tot: un guió interessant que atrapa l’espectador i el manté en tensió durant tot el metratge, un estoll de protagonistes entregats i creïbles, una molt bona direcció que manté el pols tant en les escenes de masses com en els passatges més íntims, una gran ambientació i una factura tècnica realment potent. En definitiva, ‘La sombra de la ley’ és la millor proposta que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada. Imprescindible.