El segon film escrit i dirigit per Coralie Fargeat és una proposta tan extravagant com arriscada i absolutament incòmoda; una pel·lícula que s’ allunya molt de la resta de la cartellera de la temporada i que, sorprenentment, ha estat premiada a Cannes, ja que és una proposta que s’ allunya molt dels circuits convencionals.
La seva factura tècnica és realment hipnòtica: per la seva fotografia, direcció artística i especialment muntatge (amb una tipologia de plans certament interessant). Igualment la seva premisa argumental és suggerent, reforçat per la seva parella protagonista:d’ una banda una Demi Moore (que en un moment puntual davant del mirall recorda moltíssim a Courteney Cox) que mostra molta valentia en l’ elecció d’ aquest paper pel seu retorn a la primera línia en el seu primer paper protagonista en anys, i per una altra una Margaret Qualley que és una de les actrius de moda de Hollywood i també arrisca en aquest rol. La trama del film (que en algun moment puntual evoca a la mítica ‘El resplandor’ i tota desprèn un aire al cinema de David Cronenberg) funciona bé, però té fragments realment incòmodes que provoquen sensacions contraposades en l’ espectador. Malauradament, tot allò aconseguit durant el seu excessiu metratge (dilatat per la recreació innecessàries en certs passatges) es desvirtua totalment en el seu tram final: en que l’ acció es desborda amb l’ aparició d’ un tercer personatge i la posterior orgia de sang.
En definitiva, el visionat de ‘La sustancia’ és tota experiència; si bona o dolenta resta al criteri de l’ espectador. Però, això sí, resulta impossible que deixi ningú indiferent, sigui en un sentit o en un altre.