Wes Anderson és, probablement, el cineasta actual amb l’ estil més personal i un llenguatge propi que resulten perfectament reconeixibles i identificables; aquesta ‘La trama fenicia’ n’ és un gran exemple.
Un cop més, compta amb un estoll de luxe encapçalat per un entregat Benicio del Toro i una sòlida Mia Threapleton, envoltats per una nombrosa llista de cameos, entre els que destaca el dels germans interpretats per Tom Hanks i Bryan Cranston (excel·lent la disputa de bàsquet alternada amb la conversa interior entre Liesl i Bjorn), així com el de Jeffrey Wright (hilarant la seva negociació). Un altre aspecte marca de la casa és la seva factura tècnica: una fotografia perfecta, un notable muntatge i un acuradíssim treball d’ ambientació (vestuari i, especialment, direcció artística) tot envoltat per l’ excel·lent partitura obra d’ Alexander Desplat. La trama del títol, en certa manera, és el de menys: tot i que aquí sí que té un pla perfectament estructurat i narrat, que segueix pas a pas, recordant a l’ espectador en tot moment la seva evolució, a diferència d’ altres ocasions en que el guió per al director servia únicament com a pretext per facilitar l’ aparació en forma de cameo de luxe de diverses estrelles de Hollywood en rols certament extravagants. En aquesta ocasió, el guió està plenament justificat i dotat de força ritme (malgrat que el metratge final, 101 minuts, es fa una mica llarg) que manté l’ atenció de l’ espectador en quina serà la ressolució del pla que dóna títol a la pel·lícula.
En definitiva, ens trobem davant d’ una nova ració de surrealisme 100% Anderson que, com la resta de la seva filmografia, entusiasmarà a la seva àmplia legió de seguidors i deixarà indiferent al públic general, però s’ ha de reconèixer que la seva factura visual i la qualitat de les estrelles que hi són present resulten alicients més que suficients per acostar-se al cinema.