‘La trinchera infinita’ és una pel·lícula magnífica. Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga (justament distingits amb el premi a la millor direcció del Festival de Donosti) dirigeixen una proposta dura, intimista, sensible, preciosa que té una gran virtut: absolutament tot funciona i això la converteix en un film rodó.
El pròleg ja denota la seva acurada factura tècnica. El seu muntatge precís, una fotografia brillant, el so, la seva partitura (obra de Pascal Gaine) preciosa i puntual, treballats vestuari i direcció artística així com un maquillatge excel·lent que mostra de manera molt natural i realista la petjada del pas dels 33 anys que abarca el metratge del film en el rostre de la seva parella protagonista; uns immensos Antonio de la Torre (una vegada més) i Belén Cuesta (en la millor interpretació de la seva carrera). Ells són la pel·lícula. La seva química és excel·lent i saben transmetre a la perfecció l’evolució d’Higinio i Rosa, ja sigui per separat amb les penúries i drames que cadascú viu com a conseqüència de la seva pròpia situació així com la mateixa situació passa factura en la seva vida com a parella, als que posteriorment se’ls suma un tercer membre a la família, Jaime (creïble Emilio Palacios) que afegeix un nou punt de vista al conflicte, fruit de la diferència generacional i que resulta clau en el desenllaç del personatge d’Higinio.
En defintiva, ens trobem davant, no només de la millor proposta que ens ha ofert el cinema espanyol aquesta temporada, d’una de les millors pel·lícules d’enguany. Absolutament imprescindible.