L’adaptació cinematogràfica de la novel·la de Jojo Moyes és una proposta correcta, preciosa a nivell visual, que, sense oferir res de nou, manté prou bé l’atenció en la història, desdoblada en dues èpoques.
La trama principal es desenvolupa l’any 1965. Aquí s’ha de destacar el seu acurat treball d’ambientació, vestuari i direcció artística, així com una preciosa fotografia, tot envoltat per una intimista banda sonora, obra de Daniel Hart. El guió és de manual i l’hem vist en infinitat d’ocasions: un triangle amorós impossible entre un matrimoni, Lawrence i Jennifer, i un tercer, Anthony. Sense brillar excessivament, Shailene Woodley és la millor del repartiment amb diferència, molt per sobre dels seus companys. Llavors saltem a l’actualitat. Una periodista (fluixa Felicity Jones) troba una carta que vincula els dos amants i reconstrueix la història mitjançant la correspondència secreta dels dos personatges. Aquí és on trobem el handicap del film: el tram actual només serveix per provocar al desenllaç, de manera que la història entre la periodista i l’arxiver no aporta res a la història; totes les seves escenes resulten certament prescindibles i dilaten el metratge fins als seus excessius 110 minuts finals.
En definitiva ‘La última carta de amor’ és una romàntica i gens empalagosa proposta prou aconseguida per, si ens centrem en la trama principal de la història i no pensem en les moltes altres pel·lícules amb un guió pràcticament calcat, gaudir amb un film agradable i de qualitat.