Aquesta esbojarrada comèdia no ofereix res de nou, contràriament és una proposta senzilla i, en certa manera, entranyable que no aspira a res més que entretenir i aquí és on resideix el seu encert; en la seva manca de pretensions amb un resultat prou digne.
Ens trobem davant d’una mostra més de cinema dins de cinema amb un trio de veterans de luxe que només volen divertir-se i aquest esperit s’encomana a l’espectador que oblida les grans mancances del guió en favor de l’espectacle. Així Robert De Niro ens brinda un nou paper còmic però lluny del seu habitual histrionisme quan darrerament s’ha endinsat en el gènere i el seu personatge evoca a la, ja llunyana, ‘Gente de Sunset Boulevard’ (1992) on ell mateix interpretava el rol que ara desenvolupa un Morgan Freeman que es troba còmode en un gènere al que torna amb freqüència més un Tommy Lee Jones en una paròdia de si mateix. Veure per primer cop aquests tres monstres junts en pantalla (havien coincidit per separat en diverses comèdies però mai el trio complet: De Niro amb Freeman a ‘Plan en Las Vegas’ i amb Tommy Lee Jones a ‘Malavita’, mentre que Freeman i Lee Jones a ‘Bienvenidos a Villa Capri’) ja justifica el seu visionat.
Molts, masses, gags fàcils i previsibles, el running gag de les intencions amb Duke i alguns diàlegs notables (el casting de direcció o especialment els cara a cara seriosos entre Max i Duke) composen una sana i agradable ració d’entreteniment que en cap moment es pot prendre seriosament però que garantitza una estona d’evasió i diversos somriures per a tots els públics. Una fita més que suficient.