L’adaptació cinematogràfica d’aquest muntatge teatral resulta una experiència tan original com estimulant. Un autèntic tour de force entre dos intèrprets en el millor treball de les seves respectives filmografies i que junts tenen una química intensa i sexual que es desprèn en tot moment.
Mathieu Almaric (alter ego del mateix Polanski) i Emmanuelle Seigner (dona i musa del director) i un únic espai: l’escenari d’un teatre, amb algun descens puntual a platea, són més que suficients per enganxar-nos a una història dotada d’un guió perfectament milimètric. L’actriu i l’escriptor tenen un rol en començar el film que poc a poc es va fonent amb els personatges un cop comença aquest peculiar ‘casting’. Hi ha moments en que realment el que és real i el que és ficció literària només es distingeix pel text, ja que el guió enllaça en tot moment l’obra a representar amb les valoracions, motivacions i reaccions que aquesta provoca. Els rols canvien en tot moment: ja sigui fora del text, el dels personatges del text i fins i tot s’intercanvien per donar pas a un final absolutament brillant.
A ‘La venus de las pieles’ el seu director demostra, com ja va fer en la també adaptació teatral ‘Un Dios salvaje’ o a l’anterior ‘La muerte y la doncella’, que es mou realment bé en les distàncies curtes i els espais tancats. Les rèpliques ocurrents, les mirades, insinuar més que afirmar i la sexualitat pràcticament omnipresent són el seu segell propi.