La nova comèdia del cineasta Joaquín Mazón és una proposta de manual amb un únic alicient: la química de la seva parella protagonista, un Karra Elejalde que se’n surt bé en el seu rol però que no deixa de ser el mateix que interpretava a la taquillera Ocho apellidos vascos i la seva seqüela Ocho apellidos catalanes però dut a l’extrem i un Enric Auquer que després d’ haver interpretat majoritàriament papers de persones amb greus problemes i violents canvia de gènere i apunta a actor tot terreny capaç de resultar creïble en qualsevol rol. Malgrat que la química resulta notable no és suficient per salvar un film realment pobre.
A part del duet protagonista, alguns divertits apunts a la cuina catalana (dard enverinat a Ferran Adrià) i una subtil crítica a l’ explosió de la cuina d’ autor i el gran, i desmesurat, èxit i popularitat actual de la saturació del món culinari, res més se salva de la pel·lícula. El seu guió és absolutament inversemblant ja des de l’inici: la reacció de Mikel en veure per primer cop a Juan i la seva actitud posterior, a l’ igual que la del seu germà i de la seva mare, així com també estranya és la de Nagore (inexpressiva Megan Montaner). Les subtrames de la nova visita reial, els preparatius i l’arribada no s’ aguanta per enlloc, com tampoc les forçades aspiracions per l’ estrella Michelin o la tòpica història d’amor. A tot el desgavell, s’ han d’ afegir algunes seqüències francament desafortunades: la prescindible de la discoteca o, especialment, la ridícula del psiquiàtric.
En definitiva, una fallida comèdia (una més d’ aquesta fluixíssima temporada en el cinema espanyol) que desaprofita dos bons intèrprets en una proposta sense cap originalitat ni alicient, que repeteix l’ esquema i patrons vistos en infinitat d’ ocasions. Una pel·lícula només apta per a espectadors amb un nivell d’exigència totalment baix o directament nul.