Ben Stiller fa doblet davant i darrera de la càmara i, malauradament, no se’n surt en cap de les dues facetes.
Com a director ens presenta un film massa irregular. Tècnicament està molt aconseguit, especialment el muntatge, la fotografia i la banda sonora, però fluixeja, i molt, en el guió. Les aventures imaginàries del protagonista no tenen el més mínim interés i cansen. En canvi, quan les aventures passen a ser reals aconsegueix mantenir l’atenció. El problema és que arriben massa tard en el metratge i ja estem esgotats i, perquè no dir-ho, avorrits.
Davant de la càmara la sort de Stiller és encara pitjor: demostra que no està a l’alçada d’un paper dramàtic i no resulta creïble en cap moment, amb l’agreujant que és pràcticament omnipresent en tota la pel·lícula. A més, el seu enemic (interpretat per Adam Scott) és un personatge totalment ridícul. Sort de la presència de la sempre eficaç Kristen Wiig i de Sean Penn, la seva única seqüència és el millor del film amb diferència.
És una autèntica llàstima ja que el fons i el missatge de la història són molt bons però no s’han sabut traslladar.