El trasllat a la gran pantalla de la novel·la gràfica ‘La vieja guardia’ és una entretinguda pel·lícula que segueix els cànons estàndars de film de presentació de personatge. Gràcies a l’aparició d’un nou membre de l’equip del títol (convincent Kiki Lane) es reflexa el procés que ha viscut cadascun dels membres del quintet per acceptar i assimilar el que són, destacant especialment a la seva líder, una Charlize Theron, sòlida una vegada més, que demostra que és una actriu tot terreny i que es desenvolupa perfectament en el gènere d’acció com ja va demostrar, entre d’altres, a la brillant Mad Max: furia en la carretera (2015) o a l’adrenalítica Atómica (2017).
La proposta combina bé les seqüències d’acció (destacant especialment el pròleg en que descobrim la natura dels seus personatges) amb les reflexions dels seus protagonistes (el quintet manté una bona química en pantalla), especialment en la definició de l’amor d’un d’ells o les diferents converses/lliçons que mantenen Andy i Nile. Té, però, un gran handicap: el dolent de la història no està a l’alçada de la pel·lícula. La seva construcció sumada a la desafortunada interpretació de Harry Melling el converteixen un personatge tan tòpic com pobre, arribant a fregar el ridícul.
En definitiva, ens trobem davant d’una entretinguda ració d’acció amb un interessant punt de partida que, a part del seu explícit epíleg, deixa diverses preguntes en l’aire que es resoldran en la, ja confirmada, continuació. Si aquesta manté l’esperit i el ritme de l’original, reforçant el pes i carisma del rival de torn, benvinguda sigui.