El debut de la Mélanie Laurent cineasta en el cinema d’ acció és una còpia francesa de les ianquis ‘Los ángeles de Charlie’ i el seu reboot i, com aquelles, resulta absolutament fallida.
La proposta resulta un despropòsit rere despropòsit que no s’ aguanta per enlloc. No funcionen ni les escenes d’acció, ni els gags humorístics (alguns realment forçats amb escenes totalment ridícules, el ball flamenc per citar-ne alguna) que composen un guió pobríssim que conté llacunes alarmants (d’ acord que el desenllaç és previsible per a l’ espectador, que ha rebut una pista en la seqüència prèvia, però malgrat aquest avís acaba igual de perdut que una de les protagonistes: unes línies de guió resulten francament imprescindibles per lligar mínimament la conclusió). L’ apartat artístic tampoc hi aporta massa: la Mélanie Laurent actriu resulta correcta però lluny de les enormes possibilitats que ofereix el seu talent; Adèle Exarchopoulos és la millor del trio, però el seu personatge desperta massa preguntes fruit de l’insuls guió; i Manon Bresch va tan perduda com el seu personatge; per no mencionar una Isabelle Adjani absolutament histriònica i ridícula que treu a l’ espectador de la trama (si encara n’hi ha algun que hi manté l’ interés) en cada aparició.
En definitiva, ens trobem davant d’ un autèntic desgavell sense cap ni peus: una pel·lícula només apta per acompanyar una bona migdiada el diumenge a la tarda al sofà. Una total i absoluta pèrdua de temps.