L’òpera prima de l’actriu i guionista Greta Gerwig (excessives les nominacions a l’oscar a millor film i direcció) és una proposta interessant i ben desenvolupada però que no aporta res de nou: és una comèdia indie sense cap alicient destacable.
El guió, un dels punts forts del film (justificadament aspirant a l’oscar), se centra en l’excèntric i rebel personatge del títol, una Saoirse Ronan sòlida i convincent (merescudament nominada), i el seu iniciàtic trànsit cap a la maduresa; tant en la seva vida acadèmica, amb l’obsessió per fugir de Sacramento i traslladar-se a una bona universitat, com en el seu despertar sexual: en que es creuarà amb dos antagònics personatges sense que cap dels dos tingui el pes i la força que esperàvem: un Lucas Hedge que tot i resultar més expressiu que a Manchester frente al mar o Tres anuncios en las afueras continua sent molt pobre i un Timothée Chamalet que a l’igual que a Call me by your name cau malament des del principi. Durant aquest procès, Lady Bird està acompanyada per la seva disfuncional, però en el fons unida, família formada pels seus extravagants germà i la seva parella, el seu depressiu pare i la seva enèrgica mare (excel·lent i justament nominada Laurie Metcalf); les converses/discussions entre mare i filla ens ofereixen els millors moments de la pel·lícula gràcies a la seva notable química.
Malgrat la seva solidesa, el guió flaqueja en el seu tram final. La conclusió és excessivament sobtada i triga massa; el missatge final hauria d’arribar abans, podent-nos estalviar la recreació en les diferents situacions viscudes a New York que no aporten res i que desprenen indefinició i la sensació de no tenir clar com acabar un film que, amb aquest excés final de metratge, només dilata la ressolució, d’altra banda esperada i previsible.
Un correcte debut darrera de la càmara de Gerwig, estranyament sobrevalorat amb una desmesurada allau de nominacions i reconeixements.