El segon film darrera de la càmara de l’ actriu Noémie Merlant és una proposta tan arriscada com personal, en que demostra tenir un llenguatge propi però amb un resultat, malauradament, desafortunat.
El pròleg, en que assistim al conflicte matrimonial d’ un altre pis del bloc on transcorrerà l’ acció, és ja una declaració d’ intencions sobre el to de la proposta, rodada amb una interessant factura visual (destacant alguns tirs de càmara i certs travellings de situació). El trio protagonista té química malgrat que els personatges són tan extravagants com poc veraços (tot i l’ esforç de les seves actrius: la pròpia Merlant, millor en la faceta de directora que d’ intèrpret, Sandra Codreanu, que repeteix novament a les ordres de la cineasta; i Souheila Yacoub, la millor del trio), fet que evita la més mínima empatia de l’ espectador amb els personatges, de manera que, ni els conflictes personals respectius (el d’ Èlise és l’ únic mínimament interessant) ni el comú, no desperta la més mínima atenció en l’ espectador, que acaba avorrit i esperant, amb ganes, que arribi el final dels seus, excessius, 105 minuts.
En definitiva, ens trobem davant d’ un film absolutament fallit i totalment prescindible, però tot i el seu fracàs s’ ha de reconèxier la valentia de Noémie Merlant en el seu plantejament i format.