La segona pel·lícula de la cineasta Elena Trapé és una obra aparentment senzilla però que amaga una interessant càrrega de profunditat; una proposta realista, propera, un anàlisi realment aconseguit del seu quintet protagonista que forma el film que va triomfar, indiscutiblement, en la darrera edició del Festival de Cine Español de Málaga amb els guardons corresponents a millor pel·lícula, direcció i actriu protagonista.
Partint de la visita sorpresa d’un grup d’amics a un altre amic comú a Berlín amb motiu del 35è aniversari d’aquest, el guió, que transcorre amb un ritme lent i pausat totalment adient pel rumb de la trama en que en molts moments els silencis i gestos diuen més que els propis diàlegs, es fragmenta en un estudi de cadascun dels seus personatges (un estoll d’intèrprets en estat de gràcia); la seva personalitat, situació i diferents motivacions que els ha dut a la capital alemanya. Entre ells destaca especialment una immensa Alexandra Jiménez, habitualment còmica però que aquí demostra l’excel·lent actriu que tots sabem que és i reclama amb urgència més personatges dramàtics i protagonistes; seus són els millors moments del metratge, la trobada del cd, l’aparició de Marion (una seqüència absolutament perfecta), el vestit o l’estanc. Al seu costat hi tenim un Bruno Sevilla que desperta una empatia immediata; un Miki Esparbé testimonial, tot i que creïble; i la parella formada per Isaki Férriz i Maria Ribera que protagonitzen l’escena més sensible de la pel·lícula a l’aeroport.
Tots els personatges fan el seu propi viatge interior fins arribar al final d’aquestes escasses, però intenses, 48 hores durant les que transcorre el film que es clouen amb un final relativament sorprenent, per partida doble, però 100% encertat. En definitiva, ens trobem davant, junt amb la joia que és el darrer treball de Javier Fesser Campeones, de la millor pel·lícula que ens ha ofert el cinema espanyol aquest 2018. De visionat tan obligatori com imprescindible.