‘Las dos caras de enero’ és un film tan hipnòtic com irregular. La seva arrencada és força interessant, tant en la presentació del trio protagonista (correctes Viggo Mortensen i Kirsten Dunst i poc convincent, una vegada més, Oscar Isaac), com la primer escena en comú i sobretot el fet que resulta el desencadenant de la trama. Un cop tenim plantejat el conflicte és quan el ritme decau moltíssim. L’estada a Creta es fa realment lenta i avorrida ja que no aporta pràcticament res a la història, només tenim diversos cara a cara entre els protagonistes i coneixem informació que ens podíem estalviar perfectament.
Amb l’escena clau de les catacumbes la proposta reactiva el ritme que ja no s’atura en cap moment. Des d’aquí i fins al final a Istambul assistim als millors minuts del metratge, amb escenes realment aconseguides que en molt moments desprenen aires de cinema clàssic. La inusual ubicació de la trama a Grècia i sobretot la seva acurada fotografia i l’excel·lent banda sonora provoquen que la història t’atrapi i que, tot i el seu ritme irregular i la seva lentitud en bona part del film, no arribis a desconnectar. Malgrat tot, és una llàstima que l’òpera prima d’Hossein Amini sigui només una proposta correcta, ja que hagués pogut ser (únicament agilitzant el nus del guió i amb un altre actor en el rol d’Isaac) una pel·lícula rodona.