El film dirigit per Chris Appelhans i la novell Maggie Kang és una aconseguida proposta (amb opcions més que justificades de ser present en la categoria de millor pel·lícula d’ animació en la propera edició dels oscars), rodada amb una excel·lent muntatge, que resulta força entretinguda.
El pròleg, dividit en dues línies, és brillant: d’ una banda mostrant-nos els diferents trios de caçadores al llarg de diverses èpoques (fent un repàs implícit de l’ evolució dels estils musicals) i d’ una altra l’ actual fenomen fan: la seva bogeria, obsessió o el pes de les xarxes socials. A partir d’ aquí coneixem al trio protagonista: Rumi, Mira i Zoey, tres personalitats molt diferents però que tenen una molt bona química complementant-se a la perfecció. S’ ha de reconèixer que potser abusa dels temes musicals (la de millor cançó també és una categoria on el film té series opcions de nominació) i per contra desaprofita les aconseguides escenes d’ acció, se’n troba a faltar més, però malgrat aquest excés musical, la trama avança amb ritme i manté l’ atenció de l’ espectador al llarg dels seus ajustats 88 minuts.
En definitiva, la pel·lícula proporciona una agradable ració d’ evasió i entretiment, assolint així plenament el seu objectiu. Tot i la seva qualitat i el seu èxit (és el film més vist de la història de Netflix) la seva, ja confirmada, seqüela és absolutament innecessària: el guió queda ben tancat i ja no dóna més de sí.