Després del thriller ‘Nadie conoce a nadie’ (1999), el western ‘Blackthorn, sin destino’ (2011) i la ciència-ficció ‘Proyecto Lázaro’ (2016), el director i guionista Mateo Gil debuta ara en la comèdia amb aquesta ‘Las leyes de la termodinámica’, gènere en el que s’estavella estrepitosament.
Partint d’un punt de vista original, aplicar la ciència del títol a les relacions afectives, el film naufraga ja que absolutament res no funciona. La trobada del quartet protagonista resulta el millor del film amb diferència (junt amb el muntatge paral·lel de les converses al mateix cafè) però a partir d’aquí la relació entre ells no s’aguanta en cap moment, principalment pel nul carisma dels seus intèrprets: un Vito Sanz que recorda al personatge que interpretava Freddie Prinze Jr a la comèdia romàntica ianqui ‘Chicos y chicas’ (2000), la model convertida en actriu Berta Vázquez, que després del seu notable debut a Palmeras en la nieve aquí no convenç en cap moment i la química entre tots dos és zero, i per una altra banda la tant innecessària com intranscendent presència de l’altra parella: Chino Darín, fluix en el seu segon film al cinema espanyol després del seu debut a La reina de España, i una desaprofitada Vicky Luengo, lluny de l’encant que mostrava a l’excel·lent Barcelona, nit d’hivern.
L’altre gran error de la proposta és la reiteració dels apunts científics dotant la pel·lícula d’un aroma de semidocumental que l’únic que aconsegueix és la desconnexió total de l’espectador, ja de per si poc interessat en el guió; el recurs que de manera puntual i molt ben calculat funcionava perfectament a l’entretinguda ‘Pagafantas’ de Borja Cobeaga (2009) aquí només serveix per dilatar un metratge que, sense ser excessiu: 100 minuts, es fa etern.
Ple de seqüències absurdes, gags descafeïnats i diàlegs realment pobres, el film no compleix amb les lleis de la comèdia i aquest fet evoca inevitablement al fracàs. Una autèntica pèrdua de temps.
