‘Las ovejas no pierden el tren’ és una comèdia centrada en la parella que formen els convincents Raúl Arévalo i Inma Cuesta. Al seu voltant trobem una sèrie de personatges de la seva família que funcionen com a satèl·lits, les històries dels quals no tenen el mateix interés. La germana d’ella (excel·lent el treball de Candela Peña, tot i que les seves surrealistes sortides de to acaben esdevenint repetitives); la mare de les dues (Kiti Mánver), un personatge totalment prescindible i el germà d’ell (sorprenentment apàtic Alberto San Juan), qui té la millor escena de la pel·lícula en un diàleg amb el seu pare (un Miguel Rellán a qui feia molts anys que no veiem a la gran pantalla).
Massa irregular de ritme, fruit d’un excés de situacions que no acaben de resultar creïbles i que en la majoria d’ocasions són totalment innecessàries, aquesta comèdia coral analitza el concepte de trobar el lloc de cadascú i sentir-se realitzat amb la pròpia vida en diversos àmbits: el laboral, en el cas de la parella protagonista, i l’afectiu en tots els personatges que poblen aquest film. Explora la voluntat de fer allò que un creu sense seguir les directrius dels altres, aspecte en que qualsevol espectador, en major o menor mesura, es pot arribar a identificar i és que, com diu un dels personatges de la pel·lícula després d’una interessant reflexió, ‘Pienso perder todos los trenes que me dé la gana’.