‘Last Christmas’ és una de tantes pel·lícules nadalenques habituals en aquestes dates: típica, tòpica, fàcil, previsible i ben intencionada, però en aquesta ocasió absolutament res funciona i el resultat és francament pobre.
La proposta està estructurada en dos blocs. En el primer coneixem a l’omnipresent protagonista, sobreactuada Emilia Clarke, però ja des del principi tot resulta tan poc creïble i desperta tan poca empatia que l’espectador no s’enganxa en cap moment a la trama. En aquesta primera part tenim diversos apunts humorístics (constants en la filmografia del seu director Paul Feig, tot un especialista en el gènere) però tot és forçat: el descontrol de Kate, l’excessiva botiga on treballa, l’absurda relació amb la seva cap (la subtrama de la qual és totalment ridícula), les repetitives i exagerades estades a casa dels seus amics i l’aparició de Tom, un personatge estrany al que Henry Golding aporta una personalitat nul·la, amb la qual la química és zero. Només se salva l’excel·lent sopar familiar, amb una Emma Thompson que esdevé l’únic destacable de tot el metratge.
A partir d’aquí, el segon bloc ja és 100% nadalenc. Redempció, bons sentiments, perdó, família, amor… tan repetit com empalagós. El gir que proposa el guió en aquesta part, malgrat que té el seu interés, arriba excessivament tard: l’espectador no s’ha interessat en cap moment per la història i no ho farà ara: l’únic que espera és que arribi el desenllaç, absolutament conegut i previsible, i que finalitzi la projecció. En definitiva, ens trobem davant d’una pel·lícula absolutament fallida que naufraga estrepitosament. Només apta per a espectadors realment entusiastes d’aquestes festes o bé pels que tinguin un nivell d’exigència i/o expectatives molt molt baixes. Una pèrdua de temps.