A l’excel·lent saga ‘Los juegos del hambre’ la divisió del darrer capítol de la trilogia en dues pel·lícules estava plenament justificada: taquilla al marge, la història tenia molt contingut que explicar i els dos volums tenien interés i força. En canvi, en aquesta ‘Divergente’ la necessitat de dividir en dos ‘Leal’ és absolutament nul·la.
Aquesta història no té cap solidesa ja des del seu primer capítol, el molt fluix Divergente. Insurgente, a part d’introduir a Naomi Watts i Octavia Spencer, no aportava massa més i en aquest tercer capítol desaprofita als dos personatges. Pel que fa al protagonisme en aquesta ocasió es reparteix: mentre Shailene Woodley (en la seva interpretació més fluixa de la franquícia) en perd, Theo James (impassible de nou) en guanya. Al seu voltant la solvent Zoë Kravitz, el carregós Miles Teller i l’irregular Ansel Elgort no desperten mínim interés. A més, el nou fitxatge, un inconsistent Jeff Daniels, l’únic que provoca és que enyorem a la Kate Winslet de les dues primeres entregues.
Tot i que visualment és una proposta força potent i la fotografia un cop el grup creua la muralla és perfecta, el guió és massa pobre: centrant-se exlusivament en el nou espai al que arriben els protagonistes i deixant de banda el conflicte més interessant de la història, el Chicago post Jeanine.
Només hi ha una cosa pitjor que l’absolut avorriment que desperta aquest ‘Leal’ i és la mandra que provoca el saber que encara queda una prescindible nova entrega per acabar definitivament amb la saga.