Després de l’excel·lent El guardián invisible Fernando González Molina ens porta el segon capítol de l’adaptació literària de la Trilogia del Baztán de l’autora Dolores Redondo. Un film que , com l’anterior, aconsegueix transmetre una inquietant atmosfera gràcies a la seva novament brillant fotografia, banda sonora i el seu ritme; més pausat que l’anterior capítol però igualment precís.
Un any després, retrobem a Amaia Salazar (una Marta Etura més que assentada en la pell del seu personatge) i el grup policial que l’acompanya, ara ja cohesionat i sense disputes internes. Continuen els flashbacks de la seva infantesa i malgrat que la trama es personalitza en la seva figura, la seva família perd pes en el metratge: la tieta i les seves dues germanes (enyorem més minuts per a Elvira Mínguez, que es va lluïr en l’anterior) sent substituïdes per la irrupció d’un altre figura potent, la seva mare (convincent Susi Sánchez) que després de la seva lleu presentació a la seva predecessora ara ja resulta el personatge clau que s’apuntava. Aquesta continuació, a més, compta amb dos fitxatges de luxe: Imanol Arias i Leonardo Sbaraglia com, respectivament, el pare Sarassola vinculat al cas, i que desperta sospites des de la seva aparició, i el jutge Markina que desprèn sensació de desconfiança ja que sembla amagar alguna cosa (trets que es confirmaran o no, en el capítol final).
A l’espera d’ ‘Ofrenda a la tormenta’ (que arribarà a l’abril), aquesta seqüela segueix amb precisió la línia de la primera i si González Molina manté l’interessant pols narratiu mostrat fins ara en el tercer capítol haurà aconseguit traslladar a la gran pantalla una gran trilogia literària amb un resultat certament rodó; i s’ha de reconèxier que la tasca a priori no era gens fàcil si tenim en compte la complexitat del material literari de Dolores Redondo. Un altre encert.