El cinema de Paul Thomas Anderson té un segell molt personal, el seu darrer treball és probablement el seu film més emotiu; tot i que les seves tres nominacions a l’oscar (pel·lícula, direcció i guió original) resulten certament desmesurades.
Ambientada a la dècada dels 70′, notable el seu treball d’ambientació i molt acurada la selecció musical, ens trobem davant d’una història d’amor protagonitzada per un noi de 15 anys, Gary Valentine (un Cooper Hoffman que té molts gestos del seu, malauradament, desaparegut pare Phillip Seymour Hoffman), i una noia 10 anys més gran, Alana Kane (la debutant i absolutament magnètica Alana Haim, el descobriment del film i el millor de la pel·lícula amb diferència), que desprenen una molt bona química en pantalla. El guió, com el film, és molt irregular: alterna diàlegs excel·lents i hilarants (el primer que mantenen els dos personatges és certament brillant) amb seqüències exageradament dilatades que no aporten res al transcurs de la trama (especialment les protagonitzades per Sean Penn i Bradley Cooper que només serveixen pel lluïment dels intèrprets convidats i allargar el metratge fins als seus excessius 133 minuts), a les que s’ha d’afegir que certs aspectes dels personatges resulten tan poc creïbles com poc desenvolupats, deixant confusió i diverses llacunes a la història.
En definitiva, ‘Licorice Pizza’ és una nostàlgica i sensible proposta. Tot i que sobrevalorada, és una pel·lícula interessant però això sí, no apta per a tots els públics: un film peculiar per a un públic particular.