El cineasta F. Gary Gray és un autèntic especialista en el cinema d’ acció però el seu darrer film és una proposta de manual: repetint l’ estructura i clitxés propis del gènere donant com a resultat final una mala còpia d’ altres pel·lícules, amb una qualitat malauradament pobre.
El guió és tan pla com previsible des del primer minut. Un distret pròleg que serveix de presentació dels membres de la banda i el seu modus operandi, seguit de la proposició del nou treball amb la desconfiança pròpia de la relació inacabada. Aquest primer bloc en que, després de la confirmació exprés del cop, assistim a la preparació dels diferents aspectes i funcions dels diferents membres de la banda: un conjunt d’ intèrprets que actuen en pilot automàtic i sense ànima, com si fossin conscients del nul interès del film, i que tenen una química molt pobre com a conjunt, resulta francament avorrit. El desenvolupament del robatori guanya interés i és més entretingut però no arriba a provocar tensió ja que el desenllaç és l’ esperat des del principi i que només serveix per constatar que Jean Reno està francament desaprofitat i reclama més minuts de metratge. Posteriorment assistim a un epíleg que, una vegada més, pretèn proposar un suposat gir final que no esdevé la més mínima sorpresa per a l’ espectador.
En definitiva, ‘Lift, un robo de primera clase’ és un clar exemple del gran problema que ha suposat el boom de les plataformes en el cinema actual: els projectes que no tenen prou entitat, i que els grans estudis haguessin refusat dur a la gran pantalla, han trobat la seva escletxa en el format streaming, donant com a resultat una allau de fotocòpies de qualitat discutible que només serveixen per omplir de continguts les citades plataformes, entre els quals costa trobar-ne algun que realment valgui la pena.