Després de les còmiques i comercials El pregón (2016) i El mejor verano de mi vida (2018), en el seu cinquè treball el cineasta Dani de la Orden recupera el to de la seva òpera prima ‘Barcelona, nit d’estiu’ (2013) i la seva continuació Barcelona, nit d’hivern (2015): un film coral, i molt més dramàtic, aconseguint el seu millor film fins ara.
L’origen teatral de la proposta és més que evident; sis personatges en el mateix espai durant tot el seu ajustat metratge. Aquests són els dos grans encerts de la pel·lícula: d’una banda un guió sòlid que atrapa l’espectador i li dóna els seus moments de respiració amb puntuals tocs d’humor, negre en moltes ocasions, perquè rebaixi la tensió acumulada i per una altra un estoll d’intèrprets en estat de gràcia que desprenen absoluta química i credibilitat, tant individualment com en grup. Dels sis, tres destaquen especialment. Un immens Adrián Lastra que tot i ser el personatge que més apunts còmics ofereix desperta un empatia immediata; una Belén Cuesta que torna a brillar en un personatge dramàtic quan és habitual veure-la en registres més despreocupats; i un Quim Gutiérrez (merescut premi al millor actor secundari en la darrera edició del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga per aquest treball) que malgrat està força desaprofitat té un moment per lluïr-se en un monòleg colpidor. Al seu costat Alex García, més contingut del que és habitual, creïble; un convincent Miquel Fernández; i una Marta Nieto que no desentona malgrat tenir el personatge de menys transcendència en la trama.
Uns escassos però intensos 85 minuts que enganxen l’espectador, el qual segurament se sentirà identificat amb les reaccions d’algun, o més d’un, personatge davant la tragèdia que provoca la reunió del grup. ‘Litus’ és una proposta realista, sensible, autèntica, honesta, a priori senzilla però que amaga diverses subcapes i provoca diferents reflexions en l’espectador. Una de les millors pel·lícules que ens ha ofert el cinema espanyol aquest any. Absolutament recomanable.