M. Night Shyamalan continua amb la seva irregular trajectòria; després de les fallides Glass i Tiempo ara firma una proposta absolutament rodona. ‘Llaman a la puerta’ és, probablement, el seu millor film en la darrera dècada.
El guió funciona amb la precisió d’ un rellotge, atrapant ja l’ espectador en el pròleg; amb la trobada de Leonard (un Dave Bautista en el millor treball de la seva carrera, tret d’ altra banda gens difícil d’ aconseguir) i la jove Wen, rodada amb uns encertats primers plans molt tancats i que evoca la seqüència entre la nena i el monstre del clàssic ‘Frankenstein’. A partir d’ aquí ja ens tanquem en la cabana en que es desenvolupa tota l’ acció. L’ espectador viu el mateix viatge que la família que l’ ocupa: descobreix qui són i el perquè de les accions dels quatre visitants alhora que ells, en un procés de tensió in crescendo que provoca que el director, molt encertadament, aturi puntualment la narració amb flashbacks sobre la parella perquè l’ espectador respiri i alliberi una mica de la tensió acumulada. Com Eric i Andrew, l’ espectador passa de l’ horror (el primer acte que recau sobre Redmond) i incredulitat inicials (la motivació del quartet) al convenciment; mostrat en dues vesssants perfectament diferenciades, l’ acceptació (Eric) i la negació (Andrew), fins arribar a la conclusió que el desenllaç resulta tan desgraciat com inevitable, amb la pressió, dificultats i sacrifi que representa.
M. Night Shyamalan recupera el bons pols narratiu que el va consagrar amb, les ja llunyanes, ‘El sexto sentido’ o ‘El protegido’; torna als espais tancats de la pobre Múltiple; i a la cursa contrarellotge de la incompresa ‘El incidente’ i del seu anterior, i desafortunat, treball ‘Tiempo’, oferint-nos la seva millor versió en anys. Esperem que aquesta versió hagi tornat per quedar-se.