‘Lo dejo cuando quiera’ és una esbojarrada comèdia, típica i tòpica; una més. El seu guió, realment absurd, és el de menys: només resulta una excusa per encadenar un sèrie de gags simples i, en la seva gran majoria, desafortunats.
El trio protagonista no convenç ni resulta creïble en cap moment. Un fluix David Verdaguer, l’histriònic Carlos Santos i un Ernesto Sevilla que fa el que pot però no pot evitar el desgavell; els seus són els millors moments del metratge, amb permís de la irrupció de la hilarant Miren Ibarguren que amb la jove Mero González equilibra el trio fins a convertir-lo en quintet, amb el que la proposta guanya molt però sense arribar a salvar-se. Al seu voltant graviten una sèrie de personatges desdibuixats: la dona de Pedro (un personatge totalment pla), la mare de J (l’únic personatge que oferia possibilitats de desenvolupament, però que estan desaprofitades) i els pares d’Eligio (absolutament prescindibles), per no parlar de l’extremadament caricaturitzat dolent de la història (una vegada més, camaleònic Ernesto Alterio).
Els esforçats Ernesto Sevilla i Miren Ibarguren i alguna seqüència realment divertida (la persecució inicial dels latin kings o l’assalt a la farmàcia) no són suficients per evitar l’estrepitós naufragi de la pel·lícula, res pot evitar-lo. Ens trobem davant d’un film realment pobre, només apte per a espectadors amb nivell d’exigència zero.