L’ òpera prima de Greg Jardin, també autor del guió, és una proposta rodada en el més pur estil actual: un muntatge ràpid d’una factura visual idèntica a les omnipresents xarxes socials, presents també al film així com en alguns dels personatges.
La premisa argumental no és massa original: trobada d’ una colla d’ amics el dia abans de la boda d’ un membre del grup. Prèviament ja es deixen pinzellades dels secrets i assumptes pendents entre ells que s’ afiancen amb l’ arribada d’ un altre convidat; un conegut de la colla amb el que fa anys que no tenen contacte fruit d’ una disputa en la seva etapa universitària. El nouvingut desencadenarà l’ acció amb la proposta de participar en un joc que, com és previsible, tindrà conseqüències inesperades. El gran problema del film és el seu ritme: la presentació de personatges és avorrida i tampoc millora massa la primera ronda del joc. És en la segona quan es desencadena la clau de la pel·lícula però arriba tard: l’ espectador ja ha desconnectat i malgrat que el gir està prou aconseguit ja no atrapa l’ espectador, tot i despertar-li un mínim interés en la ressolució, absent fins aleshores, que, si més no, maquilla una mica el conjunt de despropòsits vistos salvant el resultat final.
En definitiva, ‘Lo que hay dentro’ és una proposta pobre, que es queda a mig camí de la seva intenció d’ innovació: el film no arrisca tot allò que el guió permet i aquest fet penalitza enormement el descafeïnat resultat final, deixant un regust de total indiferència.