El pròleg ambientat a la guerra de Vietnam, que inevitablement ens evoca a la magistral ‘Salvar al soldado Ryan’, és tota una declaració d’intencions: ens trobem davant d’una altra seriosa i brillant proposta del seu director; un Steven Spielberg que firma un dels seus millors treballs en anys.
La proposta té un inici en el que costa agafar el fil ja que se’ns dóna molta informació, tot i que totalment necessària posteriorment, però un cop centrats en la trama el film t’atrapa i el seu mesurat tempo i el seu ritme constant provoquen que resulti impossible a l’espectador desenganxar-se en cap moment de la història, gràcies a un guió perfecte que sap concentrar el focus d’atenció en la llibertat d’expressió però que alhora resulta una molt bona denúncia sobre el paper de la dona a la dècada dels 70′ en que transcorre el film (la divisió per sexes després del sopar a casa de Katherine, la seva incursió en un món absolutament masculí o la seva simbòlica sortida del Tribunal Suprem). S’ha de destacar la interpretació de la parella protagonista, perfectament envoltada, això sí, per un estoll de televisius secundaris de luxe: un sòlid Tom Hanks, que denota que es troba còmode a les ordres del director (no és casual que sigui el seu cinquè treball en comú) i una Meryl Streep esplèndida, una vegada més. Spielberg demostra que està en plena forma i que és un dels millors cineastes en actiu: novament ens brinda alguna seqüència que és tota una lliçó de cinema com l’arribada dels documents del títol a casa de Ben, amb el posterior estudi i treball del grup de periodistes, complicada amb l’aparició dels lletrats, guarnida amb l’humor que aporta la filla i que finalitza en una perfecta trucada telefònica a múltiples veus: cinema en estat pur. Com la resta de la seva filmografia, tècnicament el film no deixa cap detall a l’atzar i té una acuradíssima factura visual: des de la seva fotografia i muntatge, passant per la direcció artística i el vestuari i la preciosa banda sonora obra del, qui sinó, mestre John Williams.
El cineasta demostra que és un dels millors directors de la història: sap alternar cinema de pur entreteniment de qualitat amb propostes molt serioses i absorvents que són grans obres cinematogràfiques; ‘Los archivos del Pentágono’ s’inclou dins d’aquest segon grup. Una magistral lliçó de bon cinema absolutament imprescindible.