Martin Scorsese planteja el seu darrer film com un western modern; ambientant-lo al comtat dels indis Osage a l’ estat d’ Oklahoma en la dècada dels 20′, però aquest context acaba resultant només una artifiosa excusa per narrar-nos, per enèssim cop en la seva filmografia, una història de mafiosos.
Tècnicament la pel·lícula és brillant: la fotografia és preciosa, el muntatge realment encertat i la seva banda sonora molt adient, a més de la seva treballada ambientació (molt acurats el vestuari i la direcció artística). Igualment el seu apartat artístic resulta potent: Leonardo DiCaprio (el millor del film amb diferència) en una altra impactant interpretació, Robert De Niro en un dels seus millors treballs en els darrers anys i Lily Gladstone en un rol difícilment contingut, així com tornar a veure, el cada cop més esporàdic en la gran pantalla, John Lithgow. Malgrat tots aquests encerts la proposta no funciona. El seu gran problema, a part d’ una durada absolutament desmesurada (la mateixa i molt coneguda història es pot explicar perfectament amb una hora menys de metratge), és el seu tempo: el ritme és lentíssim i provoca que l’ espectador, que coneix el desenllaç des del principi, perdi l’ interès i desconnecti automàticament de la trama. Scorsese es recrea en el primer tram del film en la presentació de personatges. Posteriorment el nus conté diverses seqüències tan repetitives com prescindibles per desembocar en el tecer bloc en que sembla que l’ aparició dels investigadors estatals donarà més agilitat però que, decepcionantment, és igual de pesada i avorrida que els eterns minuts anteriors. Aquest últim bloc, a més, compta amb alguna escena francament ridícula (la reunió d’ Ernest amb tots els involucrats en el cas) i un epíleg, en que coneixem la sort dels diferents personatges, rodat en un format totalment absurd.
Els Pets cantaven ‘… una retirada a temps sempre és una victòria…’; el mestre Woody Allen ho ha entès i encertadament (tot i els seus dos fracassats darrers treballs) ha decidit retirar-se. Martin Scorsese n’ hauria de prendre nota i començar a plantejar-s’ho seriosament, però la veneració que se li professa farà que ni ho contempli, més quan, sense masses problemes, aquesta ‘Los asesinos de la luna’ serà, probablement, la pel·lícula més nominada en la propera edició dels oscars.