23 anys després del seu debut cinematogràfic, Joe Mantello torna a la direcció amb aquesta ‘Los chicos de la banda’; una proposta coral que trasllada a la gran pantalla (el seu origen teatral resulta innegable ja que tot el metratge transcorre en un únic espai) el muntatge homònim del dramaturg Mart Crowley.
Ens trobem davant d’una proposta difícil i arriscada que té dos punts claus que la converteixen en una gran pel·lícula: un guió precís, realista i contundent i, sobretot, un estoll d’intèrprets en estat de gràcia amb una excel·lent química coral, sabent compartir el reduït espai ajudant-se i sense trepitjar-se, d’entre els que destaca especialment un immens Jim Parsons que amb aquest treball sembla enterrar definitivament el seu iconic i televisiu personatge Sheldon Cooper. Després d’una precisa i encertada descripció dels personatges abans que arribin, quan comença la reunió la pel·lícula té un to més festiu, tot i que es manté la serietat de certs temes, l’ambient resulta més relaxat. Aquesta sensació canvia amb l’aparició de Harold, l’homenatjat de la vetllada. A partir d’aquí el to s’enfosqueix i el joc promogut per l’amfitrió Michael (excel·lents els dos cara a cara entre ells) donarà lloc als moments més intensos i dramàtics dels personatges, que despullaran la seva ànima davant de la resta mostrant la seva autèntica personalitat i les seves pròpies misèries (brillant la de Larry i Hank), donant lloc a un clímax tan intens com memorable.
‘Los chicos de la banda’ no és una proposta fàcil. És un film intens, dur, arriscat, veraç i totalment necessari que manté a l’espectador inmers en aquesta reunió, sentint-se partícep com un convidat de pedra en aquesta desfilada de sentiments, passions i realitats. Una grandíssima pel·lícula.