El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Louis Bayard és una proposta molt sòlida i pura, aquest és el seu gran encert: ens trobem davant d’ un thriller que, tot i narrar la investigació d’ una sèrie d’ atroços crims, fuig de l’ artifiocistat i també de qualsevol seqüència d’ acció, molt pròpies i habituals en les pel·lícules del gènere. ‘Los crímenes de la academia’ és molt continguda i té un ritme i tempo lents, propis dels diferents passos que són conseqüència dels diferents descobriments que fa Augustus Landor (encertat Christian Bale, canviant radicalment de registre respecte al seu anterior exagerat personatge a la fallida Ámsterdam).
Al seu costat, hi trobem un estoll de secundaris de luxe format per Timothy Spall, Toby Jones, Charlotte Gainsbourg, Robert Duvall i Gillian Anderson que, tot i les seves breus aparicions, saben aprofitar els seus minuts en pantalla. Aquest excel·lent acompanyament contrasta, malauradament, amb l’ altre gran personatge de la història; el jove Edgar Allan Poe, a qui dóna vida un histriònic Harry Melling, que resulta francament desafortunat i és el pitjor del film amb diferència posant en risc l’ atenció de l’ espectador. Sí la factura artística és molt interessant, la seva producció tècnica és excel·lent; destacant especialment la seva preciosa fotografia i les seves acurades banda sonora, obra d’ Howard Shore, i direcció artística; dotant la proposta d’ una personalitat pròpia al llarg de tot el metratge i submergint l’ espectador en tot el procés d’ investigació fins a la inesperada natura dels críms i a l’ igualment sorprenent gir de guió.
En definitiva, ‘Los crímenes de la academia’ és una, més que notable, ració de cinema de qualitat, amb un cert aroma de cinema clàssic, que farà les delícies dels seguidors més puristes del thriller (a l’ estil de la també literària ‘El nombre de la rosa’) però que potser no arribarà al gran públic. Una pel·lícula francament interessant.