‘Los del túnel’ és una proposta molt original. A priori podríem esperar que el film narrés les peripècies del grup d’atrapats al túnel del títol fins aconseguir sortir, però el debutant darrera de la càmara Pepón Montero li dóna volta i comença la pel·lícula precisament en el moment en que són alliberats.
Així doncs, un cop passada la traumàtica experiència, el guió narra com aquesta tragèdia uneix el grup de supervivents (los del túnel del títol), com creen una espècie de grup d’autoajuda i suport mutu i com el succés marca i transforma la vida de cadascú. Es tracta d’una comèdia coral, amb una excel·lent química entre els seus intèrprets, en que destaquen el seu líder, Raúl Cimas, i sobretot un creïble Arturo Valls que funciona com a fil conductor. El seu personatge és qui més pateix en adonar-se de com és de buit el seu dia a dia i com no suporta la vida que porta però, tot i així, els seus intents per evolucionar acaben, majoritàriament, en més frustració.
Es nota el passat televisiu del director ja que el film està muntat amb un estil capsular pròpi de la petita pantalla. De totes aquestes càpsules, les més aconseguides, amb diferència, són les que Toni passa amb la seva família; tan realistes com amargues i divertides, on una Nuria Mencía en estat de gràcia es dedica a robar l’atenció en tots els fotogrames on apareix i el seu personatge acaba resultant el millor del film.
En definitiva ‘Los del túnel’ resulta una grata sorpresa. Lluny de la fàcil i tòpica comèdia que podíem esperar d’entrada, ens trobem davant d’una història molt humana, creïble i no tan còmica com imaginàvem. Tot un descobriment.
