La tercera entrega de la saga ‘Los juegos del hambre’ s’ha d’entendre com un únic capítol tot i que estigui dividit en dos volums. Aquest primer és ben cert que no té l’acció que tenien les dues anteriors però és totalment lògic, és el pròleg de la, presumiblement espectacular, pel·lícula final. El present volum 1 té una dificultat afegida: no té principi, ve directament de l’interrumput final de l’anterior, i deixa tota la trama en l’aire. Funciona com a explicació: coneixem l’existència del Districte 13, les seves normes i a la seva cap (convincent Julianne Moore), la resistència organitzada contra el Capitoli i la incipient revolta que ha provocat Katniss amb les seves gestes als jocs del títol, ella és el Sinsajo: el símbol de la rebel·lió.
La pel·lícula, de nou amb una factura tècnica perfecta, és una partida d’escacs realment interessant: una mostra de política en estat pur. Com es motiven les masses, com es contraresten, la necessitat d’un símbol que doni ales a la revolució i la càrrega, soledat i responsabilitat que comporta esdevenir aquesta figura. La importància de les paraules, discursos, gestos i missatges, negociacions… una lliçó d’estratègia amb un ritme tan pausat com encertat que provoca que totes les peces de l’engranatge del film encaixin a la perfecció.
Francis Lawrence manté el pols darrera de la càmara demostrant que ha pres molt bé la mida a la història, igual que fa Jennifer Lawrence amb el seu personatge, i ens fa preveure un excel·lent volum final que pot convertir la saga en una de les més rodones, si no la que més, d’aquelles que adapten sagues literàries ja tancades des de bon principi. Sense que l’interés decaigui en cap moment i mantenint les ganes de l’espectador de que arribi aviat la nova entrega, èxit que no han aconseguit, per citar-ne algunes, ‘Harry Potter’, ‘Crepúsculo’ o ‘Divergente’.