La tercera entrega de la saga revival de Sylvester Stallone torna a resultar força entretinguda, més en la línia de la primera que no pas de l’anterior i millor ‘Los mercenarios 2’. L’inici és calcat a l’anterior: un homenatge a l’actor que recupera. Si en l’anterior era Arnold Schwarzenegger ara és Wesley Snipes amb una mordaç referència a la seva darrera etapa a la presó. El guió torna a estar ple de diàlegs amb doble sentit com l’avançada edat del grup o els que protagonitzen al llarg del film el mateix Stallone i Harrison Ford, totalment desubicat i que no aconsegueix fer oblidar Bruce Willis.
Malgrat tot, es troba a faltar una aparició estelar en la línia de Chuck Norris en l’anterior i també s’enyora l’humor que donaven les respectives referències cinematogràfiques que es llençaven Willis i Schwarzenegger en la segona i millor entrega. Tampoc Mel Gibson, correcte en el seu rol, té el carisma de Van Damme com a dolent i el seu, inevitable i esperat, enfrontament amb Stallone resulta força descafeïnat. L’altra novetat de la franquícia, Antonio Banderas, en canvi resulta tot un encert i el seu personatge és un dels grans encerts del film.
El ritme d’aquesta entrega és intermitent, adrenalític en el pròleg però després massa tranquil en la captació i missió del nou equip, recupera la força al final i és lògic: l’alicient de la saga és veure en acció les velles glòries: Stallone, Lundgren, Schwarzenegger, Li… ells són la clau del film, els joves ja tenen altres produccions de Hollywood on despuntar però aquesta franquícia és nostàlgia pura, el seu objectiu és un retorn al cinema d’acció dels vuitanta: tan simple i bàsic com entretingut.