El reclutament d’ un grup jove de relleu a Los Mercenarios 3 ja indicava que la franquícia revival estava esgotada i aquest nou capítol resulta tan innecessari com decepcionant. No és casual que les estrelles convidades dels anteriors films (Schwarzenegger, Snipes, Banderas) no hagin repetit.
L’ anunciat comiat de la saga de Sylvester Stallone provoca que la seva presència sigui purament testimonial i que se centri en el seu hereu, Jason Statham, fet que provoca que el gran encert dels capítols anteriors, el treball en equip del grup del títol, es vegi substituït per una espècie de concurs de mèrits del personatge Navidad per convertir-se en el nou líder, acabant amb l’ essència i leit motive de la saga. A diferència de les anteriors pel·lícules, els fitxatges estrella d’ aquesta nova entrega desperten un interès nul: ni Megan Fox (la seva escena de presentació és francament ridícula) ni Andy García (sense el carisma de Bruce Willis i Harrison Ford en el mateix rol dels films precedents) desprenen la més mínima curiositat. Aquesta quarta entrega, a més, té un dolent sense la personalitat dels anteriors Jean-Claude Van Damme i Mel Gibson i unes seqüències d’ acció que es limiten a repetir la fòrmula de les anteriors sense cap novetat i el seu suposat gir final és previsible des de la primera missió del grup.
Malgrat aquest forçat relleu, no cal expandir l’ epopeia de Los Mercenarios amb el liderat de Statham; ja és un actor prou consolidat en el cinema d’ acció, de manera que resulta innecessari que s’ apropiï d’una franquícia que es basava en la recuperació dels símbols del gènere a les dècades dels 80′ 90′ i que, si malauradament segueix, perdrà tota la seva força i el seu sentit. La nostàlgia té un límit: el revival agrada i resulta entranyable però l’ excés i desvirtuació porta a una trista i amarga decepció.