La primera seqüència ja ens avisa del que ens espera: una pel·lícula del mateix estil de l’excel·lent ‘El otro lado de la cama’. Malauradament el resultat no és el mateix, ni tan sols s’hi acosta.
El film narra les diferents trobades d’un grup de joves al llarg de quatre anys, totes en dimecres i vistes en diferents flashbacks. Tot i que podem fer-nos l’estructura corresponent a la seva interconnexió i diferents relacions, en totes les seqüències hi veiem només dos personatges en pantalla (amb l’excepció de tres moments en que el duo en qüestió es transforma en trio: a casa de Paula, referència directa a ‘Los dos lados de la cama’, la presentació de la germana i la nit dels tres homes al bar: el punt més dramàtic del film) i aquest plantejament formal només aconsegueix desprendre desconnexió evitant la consolidació del fil argumental.
Tractant-se d’una comèdia coral com es tracta i coneixent-se pràcticament la totalitat de personatges es troben a faltar, i molt, moments de cohesió del grup. Un grup format per tres homes, cap dels quals convenç: un Gorka Otxoa que es dedicar a repetir el personatge que ja va interpretar a la divertida, aquella sí, ‘Pagafantas’, un inexpressiu i desubicat Eduardo Noriega i un William Miller tan sobreactuat que arriba a molestar amb la seva presència, més si tenim en compte que el seu personatge és un dels que té més minuts en pantalla. Al seu costat, el trio de dones són el millor del film: una Andrea Duro que recorda moltíssim a Elsa Pataky, una Inma Cuesta demostrant que s’adapta a la perfecció a qualsevol registre ja sigui còmic o dramàtic i una Alexandra Jiménez que després de brillar com a secundària a ‘Anacleto: agente secreto’ i ara en aquesta ‘Los miércoles no existen’ reclama a crits un paper protagonista. A aquest trio d’actrius li hem de sumar María León qui està absolutament desaprofitada: present només al pròleg del film.
Ens trobem davant d’una proposta que només aconsegueix algun somriure puntual enmig d’una sensació general d’avorriment i que es fa molt llarga degut a la seva manca de ritme, mala senyal tractant-se d’una comèdia. En acabar la projecció la sensació de l’espectador és revisar ‘El otro lado de la cama’ per gaudir, llavors sí, d’una bona comèdia musical.