L’òpera prima del tàndem format per Michael Rianda i Jeff Rowe és una proposta rodona, trepidant i certament entretinguda: ideal per a tot tipus de públic, tret certament difícil i lloable.
El gran encert de la pel·lícula és la composició dels personatges, realment aconseguits (tot i el desafortunat doblatge de Rick i Linda), capaços de connectar amb els espectadors de les seves corresponents generacions. D’una banda la jove protagonista, que dóna al film un llenguatge visual proper als millenials, farcit de memes, filtres i tot tipus d’aplicacions digitals, en contraposició amb els seus progenitors: la seva mare, que paulativament va entrant en el món de les xarxes socials via instragram, i el seu pare, totalment analògic; tret que provocarà diversos i constants xocs amb la seva filla. Igualment brillants resulten les diferents referències que conté el film, les més evidents la premisa argumental de l’extinció de la humanitat per part de les màquines, que evoca directament a Skynet de la franquícia ‘Terminator’, o l’exèrcit de robots, inspirat clarament en les tropes de strompers de la mítica ‘Star Wars’. Tot funciona en un film, rodat amb un muntatge perfecte, que sap equilibrar amb precisió l’acció constant, els moments més intimistes familiars i els tocs de comèdia esbojarrada (hilarant el paper que tindrà Monchi en el desenllaç), en un ritme i tempo que no decauen en cap moment i que provoquen que l’espectador no perdi l’atenció, ni l’interés, mentre volen els seus 110 minuts de metratge.
‘Los Mitchell contra las máquinas’ és una autèntica joia; vibrant, divertidíssima i dotada d’una excel·lent factura tècnica. Sense cap dubte, una de les millors propostes familiars de la temporada. Imprescindible.