Quentin Tarantino és fidel a si mateix: té un estil únic i molt personal. El director recupera l’atmosfera claustrofòbica de la seva brillant òpera prima, l’excel·lent ‘Reservoir dogs’, i li afegeix apunts del seu anterior film, el també western ‘Django desencadenado’. El resultat és una proposta rodona.
Si bé és ben cert que els dos primers capítols del pròleg són necessaris per conèixer el punt de partida de la història i la peculiar i poderosa personalitat dels seus protagonistes, s’hi recrea excessivament resultant una mica lents. Però un cop es reuneixen els 8 del títol a la Merceria de Minnie, la pel·lícula t’atrapa i en cap moment l’interés decau tot i els seus 165 minuts de metratge.
Tarantino recupera els fidels interprets de la seva filmografia, un Samuel L. Jackson que novament a les ordres del director ofereix un dels seus millors treballs (brillant el seu diàleg amb Bruce Dern amb el piano de fons), un sorprenent Walton Goggins, uns convincents Kurt Russell i Tim Roth i Michael Madsen (el més fluix del conjunt), als que s’afegeixen un sòlid Demian Bichir i Jennifer Jason Leigh (merescuda nominació a l’oscar) que tot i ser l’única dona del grup sap destacar en la millor interpretació de la seva carrera.
‘Los odiosos ocho’ és un film 100% Tarantino: amb diàlegs brillants, violència sense concessions i uns aspres i negríssims tocs d’humor. Una delícia pels fans del setè art i és que una nova proposta del guionista-director sempre és tota una lliçó de cinema incapaç de deixar cap espectador indiferent. Una autèntica joia.
