L’ òpera prima del tàndem format pels cineastes Lise Akoka i Romane Gueret és una proposta realista que intenta ser una crítica social enmarcada en el subgènere de cinema dins de cinema però, malauradament, acaba quedant a mig camí de tot i no aprofundeix en cap de les seves intencions.
El pròleg, amb la presentació dels seus joves protagonistes (destacant especialment Timéo Mahaut, un autèntic descobriment i el millor del film), ens ofereix els millors moments de la proposta i és tota una declaració d’ intencions: ja sigui en el seu format tècnic, amb un muntatge que dota de veracitat la pel·lícula, en molts moments amb càmara a l’ espatlla, i sense música, pràcticament absent durant els seus escuets 96 minuts; com en el seu guió, amb uns diàlegs directes i sense floritures que pretenen reflexar bona part de la gent que habita la localitat. A partir d’ aquí el guió evoluciona al ritme de la pel·lícula fictícia: assistim a la integració dels ‘protagonistes’ als seus respectius personatges i al, per a ells, desconegut món del cinema, amb les seves diferents reaccions envers el seu nou rol al barri, que els provoquen diverses discussions i enfrontaments amb els seus coneguts. El gran problema de la proposta és que es limita a mostrar el rodatge de la pel·lícula, sense mostrar res més, com les possibles conseqüències que la participació dels diferents personatges en l’ experiència cinematogràfica tindrà en les seves vides quotidianes, de les quals només hem tingut pinzellades dels seus respectius estats personals.
En defintiva, ‘Los peores’ és una proposta que queda lluny de les seves enormes possibilitats: sí que planteja bé el que suposa rodar un film amb actors difícils i no professionals però precisament desaprofita aquesta condició per brindar-nos una potent crítica social que queda francament descafeïnada. La pel·lícula s’ oblida ràpidament com el suposat públic del film fictici oblidarà els seus debutants protagonistes.