El trasllat a la gran pantalla de la novel·la de Torcuato Luca de Tena és un thriller sòlid i hipnòtic que t’ atrapa ja des del seu inici i manté l’ espectador enganxat a la trama sense desconnectar en cap moment i atent als constants girs de guió que se succeeixen al llarg dels seus 154 minuts de metratge que es passen volant.
A més del seu notable guió, s’ ha de destacar la factura tècnica de la proposta: destacant la recreació del psiquiàtric, que es converteix en un personatge més, en que es desenvolupa tota la història. Un gran treball d’ ambientació (principalment la direcció artística) i especialment la seva fotografia, que dóna a cada secció de la institució vida pròpia, i el seu muntatge; que estructura, tot i no ser gens fàcil, perfectament un guió certament trampós. Si la factura tècnica és bona, igualment ho és el seu apartat artístic: començant per la seva, pràcticament omnipresent, protagonista, una entregada Bárbara Lennie que malgrat realitzar un bon treball desaprofita una immillorable oportunitat per lluïr-se deixant una sensació de poder fer més, així com el seu ‘enemic’: un Eduard Fernández tan sobri com, casi, sempre. A més s’ha de desatacar l’ estoll, no només de secundaris, sino de figuració: els diferents pacients del psiquiàtric ajuden a fer creïble el marc en que es desenvolupa el guió, resultant absolutament imprescindibles.
En defintiva, ‘Los renglones torcidos de Dios’ és una més que notable pel·lícula; un trasllat a la gran pantalla molt aconseguit tot i que la seva base no semblava, a priori, gens fàcil per a la seva adaptació, però Oriol Paulo, com en els seus tres treballs anteriors ‘El cuerpo’ (2012), especialment Contratiempo (2016) i Durante la tormenta (2018), demostra tenir la mesura presa al gènere, amb els seus tempos i ritme propis perfectament assimilats, i firma la seva pel·lícula més rodona. Molt recomanable.